Barranc de l'Infern.

Como bien se ve en la foto anterior hoy tocaba hacer el barranco del Infierno, cerca de Fleix. Ayer me llamó mi muy buen amigo Julio y me dijo que en Pego había llovido, en dos días, cerca de 200 l. por metro cuadrado y eso es una barbaridad pero, también, hace posible que el barranco del Infierno se llene de agua y eso pasa muy pocas veces al año o ninguna. El caso es que no lo pensamos y decidimos coger el toro por los cuernos y aprovechar la oportunidad que este tiempo tan extraño y cambiante nos ha proporcianado.

Quedamos en vernos en Oliva y desde allí nos vamos en un coche y nos despedimos de Julia, que con sus hijas se va ahacer el mismo recorrido pero de senderista, lo cual quiere decir que van a sufrir un empacho de subir escalones ya que lo que hace a les Juvees tan bonito es que casi toda la senda está con escalones.
Despues de despedirnos vamos al lugar de aparcamiento y realizamos el preceptivo almuerzo popular, cargamos todo el material en las mochilas y enfilamos la senda que nos llevará al inicio del barranco.
Pasamos por la famosa fuente de Reinós que tiene agua todo el año pero hoy, con lo que ha llovido, está desbordada y sale agua por todos los lados. Ya comenzamos a sentir el fragor del agua del barranco y eso nos emociona porque es seguro que lleva agua. Y vaya si lleva, cuando estamos abajo lo vemos con un caudal como nunca lo habíamos visto así que si es verdad que ha llovido lo que dicen.

Nos preparamos, que es una faena ponerse el neopreno, y a bajar el barranco.

Durante todo el recorrido no nos va a defraudar el barranco. Está absolútamente impresionante. Solo tenemos que hacer 2 rappels, cuando está seco hay cerca de 10, porque casi todo se puede botar. Bueno una gozada. Es un barranco que nunca decepciona.

Antes de acabar nos toca botar donde está el sifón y vamos un poco prevenidos porque como tiene bastante caudal puede ser que el sifón haga fuerza y nos arrastre. Así que nos tiramos, siempre Julio el primero, porque es mucho más precavido que yo, y me indica que nade rápido hacia la cadena. Se noto un poco la fuerza del sifón pero con precaución no es peligroso.
Despues de este salto salimos de lo más bonito del barranco, donde está esa gran cueva

y para sorpresa nuestra vemos que aún corre mucho agua así que , con buen criterio, decidimos dejar el neopreno y lo acertamos de pleno ya que vamos a ir acompañados de agua hasta donde comienzan las escalas para subir al aparcamiento o ir a Fleix.
En este punto paramos a comer lo que llevamos: ensalada de pasta, bocatas, cerveza, coca cola pipas, chocolate... y nos separamos: Julio va hacia la derecha a Fleix, donde ha quedado con Julia ( según la nota que Julia, ingenuamente, ha dejado al inicio de las escalas para que la leyéramos, algo así como: mister Livingston, supongo) y yo me voy a la izquierda para llegar al aparcamiento.
Mientras comemos vemos que muchos barranquistas suben hacia Fleix para aprovechar y hacer la cascada con agua,

que tiene 2 rappels de 50 m con una reunión a la mitad y aunque nos pica un poco no nos decidimos porque no lo habíamos planeado pero Julio cuando subió observó y se informó del montage para poder hacerlo en otra ocasión y seguro, seguro que la haremos.
Y hasta aquí ha dado de sí el relato del barranc del Infern. Espero que a todos los Martínez preparats os de mucha envidia. Nos vemos en la siguiente salída.

Este es el track que hemos seguido pero corresponde a una ruta que hicimos en verano del 2009 sin una gota de agua por el barranco.

Pujada al Garbí des de Serra.

El fantàstic grup Preparats Martínez ha realitzat una nova eixida amb un éxit espectacular. Tant ha estat que fins i tot s'han apuntat caminanats de la Vall d'Aràn. Aquesta ruta li tocava a Xemita "lastre" organitzar-la i, la veritat, és que l'ha eixit rodona. Es veu que la tenia molt controlada encara que per arribar a tal grau de control haja hagut de fer malbé un grand SsangYong Rexton. En fi coses que passen a la gent que s'ho curra.
la ruta comença en Serra i seguint les consignes de la inefable, excel·lent, magnífica, insuperable... Cat Woman alguns anem disfressats i qui no van pagaran les cervesses del final del trajecte.

Començem la ruta amb molt bones sesacions i tots amb botes bones, bones. Sabem que l'inici és tot pujada però nosaltres que hem pujat moltes costeres no ens amilanem, anem fent camí.
Al fons es veu el Garbí que és el punt més alt de la ruta d'avui.

Al poc de temps començem els primers entrebancs del dia: unes de les botes més bones del grup, Chiruca amb gore-tex pateixen una greu malaltia i passen a millor vida. Unes botes que no s'havien utilitzat més de quatre vegades no donen la talla de la seua merescuda fama i deixen a Anna en l'estat que la veieu en la foto, terrible entrebanc.

Però els Preparat Martínez no eixim a la muntanya així com així i tenim recursos per a tot: un poc de cinta i la xica com si tinguera unes botes noves.

I continuem cantant i ballant i lloant les meravelles de les botes Xiruca i sense enterar-nos hem arribat dalt del Garbí.

Allà dalt fem la parada de l'esmorçar i Alfredo, complidor com sempre, trau les cerveses i les bevem ràpidament, encara que fa fred. Comentem una cosa singular i estranya: l'aigua que està igual de freda que la cervesa ens pareix que està molt més freda i ningú té ganes de beure aigua però a l'hora de beure la cervessa no posem tants d'inconvenients. Després de l'esmorçar continuem baixant per arribar al castell de Serra que pareix ser àrab encara que la torre és més propera a la nostra època.

Descansem un poc, encara que els Martínez no es cansen mai i menys després de beure cervesa. xema ens comenta que per a dinar ens té reservar un lloc paradisíac: la font de l'ombria. Ens fa una semblança de la font de tal guisa que tots volem arribar a eixe remanso de pau però les nostres il·lusions es veuen enfonsades donat que quan arriben a eixe esperat paradis ens trobem que ja està ocupat per una altra tribu amb una música celestial però excesivament alta. Música amb reminiscencies de Bollywood que a Toño el Libio li reconforta però a la resta del grup els pareix excesiva. Xema, que té molts recursos, diu que anirem a una altra font anomenada : la font del Marianet, que está passada la font de Sant Antoni, situada a 400 m d'altitud i molt coneguda segons l'indi de la excursió.

Dinem, que és després d'esmorçar, i acabem amb totes les viandes que portavem. Estem acompanyats, durant tot l'àpat, per un nutrit grup interrracial que juguen a guerres d'aigua amb l'aigua de la font de Marianet.
Ja sols en resta baixar fins al poble de Serra per fer-nos el merescut café, tornar als cotxes i regresar a la civilització.

No puc dir més que lloançes a l'organitazador d'aquesta ruta tant bonita i recordar-vos que per abril possiblement farem la següent.

Ruta.

Los jóvenes de hoy en día.

Interesante video de una canción de Les Luthiers.

Eixida a La Casella. 14-11-10

Hola companys: com ja sabeu el grup Preparats del club de muntanya Penya Himalaia ha realitzat la primera eixida preparatòria per a la gran marxa en busca de l'Os Camille que durem a terme la primera setmana d'agost (dios mediante que diria la meua mare). Hi ha molts que no han vingut per motius variats i necessitaríem una nova taxonomia per poder classificar-los, em referix als motius. En fi vosaltres us ho heu perdut donat que la ruta ha estat molt divertida i en alló té molt a veure l'organitzador que és un fenómen i no ha errat en cap dels presupostos en els que es cimentava l'excursió. Alguns descreguts parlaran de falta d'aigua però aixó és pura enveja de veure que tot ha eixit com estava programat com podreu observar en el següent relat dels fets ocorreguts.

Començarem a les 8 del matí eixint de la font del Garrofer amb un cert retar no imputable a l'organització, que torne a repetir ho tenia tot molt bé organitzat, com és costum d'altra banda.

Moltes cares alegres perquè encara que s'havia advertit que la senda era dura, estava per veure. L'inici és per dins d'un barranc molt boníc i un poc tècnic però no excessiu, donat el nivell del grup.
Formacions rocoses sorprenents i vegetació exhuberant. Possiblement excesiva per al gust del nostre Xema. Però a Deu no se li pot demanar la perfecció paisatgística, si no posara tantes argelages no seria tant meravellós el nostre camp. Aquest barranc ens porta a la segona font del recorregut: la font del Barber. Una font amb una gran quantitat d'aigua que permet, fins i tot, tenir una bassa contraincendis. Alguns dels grup, per deixar malament a l'organització, arribaran a dir que no tenia aigua la font. Que hen de fer front els mentiders?
A partir d'aquesta font agafem una pista amb bon firme i que agraïm fins arribar a la tercera font del recorregut on ferem un xicotet refrigeri amb entrepans, xocolata, gaspatxo, cervesa, fuita i tot regat amb l'alegria indestructible dels "Martínez".
Ara que ix el tema, jo opine que podiem canviar el nom del grup per uno de més solera i amb el que tots ens sentim identificats. Ja ho heu imaginat a quim em referisc? doncs està clar: "Martínez".
Reprenem la ruta. S'haviem quedat a la tercera font que es diu de la Sangonera. Aquesta font té un aigua bonísima: fresca, agradable, riallera eixint del seu manantial. Una delícia vore brollar aquest miracle de la naturalesa, però tornem al mateix problema d'abans: als envejosos no els pareixia suficient quantitat d'aigua, volien que, aprofitant que el trasvasament del Jucar-Vinalopó passa per baix, fora un brollador ben gran.
Després d'aconseguir acabar amb totes les provisions decidim que estem molt plens com per anar a per la quarta font del recorregut que està molt lluny, molt baixa i, encara que és molt bonica la font de la Granata optem per botar-la i anar a per la cinquena font que es quedarà en la quarta.
Abans d'arribar a l'últim vergel, que té per nom la font de la Teula, ens resta fer la pujada al puntal de Massalari. És el lloc més alt del recorregut i té unes vistes magnífiques. podem divisar: el Monduver, Penya Santa, el Benicadell, el Moncabrer, l'Aitana (encara que un poc difuminat), l'Albufera, Cullera, la platja de Tavernes...
I després de sacsejar-se de la sorpresa, els caminants no l'organitzador, reprenem la ruta. Sols ens restava fer la baixada fins a la font de la Teula. Aquesta baixada si que erà prou tècnica i hi va haver variades culades per part dels experts caminants però no perfectes i que estan apuntades en la llibreta de cerveses a pagar.
Passem per la font de la Teula i, encara que ja teniem pressa, no poguerem deixar de parar per contemplar amb deteniment aquesta nova meravella que la naturalesa ens torna a oferir en aquest gratificant dia. Lloada siga l'organització d'aquest impressionant event.
La font no té desperdici i encara té més aigua que la font de la Sangonera, la qual cosa mortifica prou a alguns del grup que veuen que no poden criticar a l'organitzador. Mala sort.
Des de la font als cotxes va ser un passeig per un bosc frondós: impressionant colofó a una insuperable ruta per la muntanya Valenciana.

La ruta que ferem podeu vore-la en Wikiloc punjant en aquesta foto:
Salut, muntanya, república i jubilació als 50 anys.

Seguimos con el oso Camille

Os hago llegar la última imagen del oso Camille recogida por un intrépido fotógráfo. Fotógrafo intrépido y arriesgado, donde los haya, que a costa de su seguridad ha conseguido obtener esta mágnífica instantanea donde se aprecia toda su inherente naturaleza salvaje, la del oso. Impresionante documento gráfico que aquí queda para demostrar dos cosas

1. Que el oso Camille no ha muerto. Que está vivo y con muy mala leche.
2. Que el fotógrafo en la siguiente expedición si que deberá llevar la cámara buena con el trípode para que pueda captar nuevas y escalofriantes imágenes como la que hoy nos ha brindado.

El oso Camille

Como ya sabeis hemos decidido ir, este verano, la primera semana de agosto a recorrer la senda de Camille que como ya os hemos contado se llama así por el oso que aparece debajo y que gracias a la cortesía y amabilidad de Cat woman (cortesía y amabilidad que le sobran por todos los lados) podemos disfrutar de esta magnífica foto que se le hizo al oso hace unos meses.
Ahora nuestra misión en agosto será encontrarlo y hacerlo salir de su escondite si como dicen no ha muerto y si ha muerto, descubriremos su último refugio. Seguro que sí porque somos mejores que los Sevilla.

Salud, montaña y república.

Sopar del dissabte.

Com quedarem en el sopar açí us deixe un xicotet resúm del que va passar i del que passarà. El sopar va estar molt entretingut encara que per al meu gust hi havia un exces de persones i de soroll. Però no tot pot ser perfecte. Per la resta es pot dir que els plats no van defraudar i el vi menys encara. Us deixe l'enllaç de la bodega que el produeix sols ha de punjar sobre la foto.

Després de beure tot el vi que hi havia i remitir-nos a un nou encontre disfressat d'eixida que s'ha d'encarregar de preparar el menda lerenda: Antonio Arias "geipermán" en acomiadarem donat que la majoria del personal volia anar-se a casa a fer no se quines coses.
Deixe penjades les fotos del anterior sopar en Montesa. Estem tots molt aparent en eixa samarreta que tant bé ens queda a tots.


Respecte a la próxima eixida, la que he de preparar jo serà per al dia 14 de novembre i anirem si s'apunta la gent. És una eixida dura per la vall de la Casella, prop d'Alzira. Són 15, 5 km. baix teniu el planol del recorregut.

Us deixe un xicotet resum del que farem:És una ruta circular de uns 15 km que comença en la font del garrofer. Eixim de front pel barranc i pujarem fins a la font del barber, la més descuidada de les 5. Continuem pujant per pistes fins a on comença la baixada (forta baixada que caldrà tornar a pujar) que ens portarà a la més bonica de les 5 fonts: la de la Granata. Tornem a pujar fins la font de la Sangonera que no té tanta vegetació com l'anterior però és bonica per la senzillesa i armonia que manifesta. Continua la pujada fins al puntal del Massalis (o algo paregut) a 600 m és el punt més alt del recorregut. Hi ha unes vistes impressionants de la marjal , Sueca i Cullera. Ja sols ens resta baixar. però abans d'acabar passarem per la cinquena font la de la Teula, també molt xicoteta i agradable. Mig km més i estem en el lloc d'inici.

Finalment i per donar compliment a tots els compromisos als quals em vaig comprometre, deixe penjada la graella on apareixen el llocs i organitzadors de cada eixida. Com he dit abans la meua serà per al 14 de novembre i , repeteix, és molt dura i, a més, hi ha moltes argelagues de les que li agraden tant a Xema.

MES	LLOC	ORGANITZA	DATA
NOVEMBRE	La Casella	Antonio
DESEMBRE	Favara	Inma
GENER	Carrera Mondúver/Vilavella	Apuntarse
FEBRER	Serra Garbí	Xema
MARÇ	Barranc de l’Encantada	Julio/a
ABRIL
MAIG	Pic Espadà	Alfredo
JUNY

Salut, muntanya, república i vaga general.