Pujada al Garbí des de Serra.

El fantàstic grup Preparats Martínez ha realitzat una nova eixida amb un éxit espectacular. Tant ha estat que fins i tot s'han apuntat caminanats de la Vall d'Aràn. Aquesta ruta li tocava a Xemita "lastre" organitzar-la i, la veritat, és que l'ha eixit rodona. Es veu que la tenia molt controlada encara que per arribar a tal grau de control haja hagut de fer malbé un grand SsangYong Rexton. En fi coses que passen a la gent que s'ho curra.
la ruta comença en Serra i seguint les consignes de la inefable, excel·lent, magnífica, insuperable... Cat Woman alguns anem disfressats i qui no van pagaran les cervesses del final del trajecte.

Començem la ruta amb molt bones sesacions i tots amb botes bones, bones. Sabem que l'inici és tot pujada però nosaltres que hem pujat moltes costeres no ens amilanem, anem fent camí.
Al fons es veu el Garbí que és el punt més alt de la ruta d'avui.

Al poc de temps començem els primers entrebancs del dia: unes de les botes més bones del grup, Chiruca amb gore-tex pateixen una greu malaltia i passen a millor vida. Unes botes que no s'havien utilitzat més de quatre vegades no donen la talla de la seua merescuda fama i deixen a Anna en l'estat que la veieu en la foto, terrible entrebanc.

Però els Preparat Martínez no eixim a la muntanya així com així i tenim recursos per a tot: un poc de cinta i la xica com si tinguera unes botes noves.

I continuem cantant i ballant i lloant les meravelles de les botes Xiruca i sense enterar-nos hem arribat dalt del Garbí.

Allà dalt fem la parada de l'esmorçar i Alfredo, complidor com sempre, trau les cerveses i les bevem ràpidament, encara que fa fred. Comentem una cosa singular i estranya: l'aigua que està igual de freda que la cervesa ens pareix que està molt més freda i ningú té ganes de beure aigua però a l'hora de beure la cervessa no posem tants d'inconvenients. Després de l'esmorçar continuem baixant per arribar al castell de Serra que pareix ser àrab encara que la torre és més propera a la nostra època.

Descansem un poc, encara que els Martínez no es cansen mai i menys després de beure cervesa. xema ens comenta que per a dinar ens té reservar un lloc paradisíac: la font de l'ombria. Ens fa una semblança de la font de tal guisa que tots volem arribar a eixe remanso de pau però les nostres il·lusions es veuen enfonsades donat que quan arriben a eixe esperat paradis ens trobem que ja està ocupat per una altra tribu amb una música celestial però excesivament alta. Música amb reminiscencies de Bollywood que a Toño el Libio li reconforta però a la resta del grup els pareix excesiva. Xema, que té molts recursos, diu que anirem a una altra font anomenada : la font del Marianet, que está passada la font de Sant Antoni, situada a 400 m d'altitud i molt coneguda segons l'indi de la excursió.

Dinem, que és després d'esmorçar, i acabem amb totes les viandes que portavem. Estem acompanyats, durant tot l'àpat, per un nutrit grup interrracial que juguen a guerres d'aigua amb l'aigua de la font de Marianet.
Ja sols en resta baixar fins al poble de Serra per fer-nos el merescut café, tornar als cotxes i regresar a la civilització.

No puc dir més que lloançes a l'organitazador d'aquesta ruta tant bonita i recordar-vos que per abril possiblement farem la següent.

Ruta.